Escriure, respiure, escripirar rescriupirar, espiure, cos temporal que tempesteja baf, balla aire i respira mots, cos ballaire. El poema és un vidre entre la boca i el món. Podem traçar lletres en el vidre entelat però el mateix alè que entela el vidre entelarà les paraules escrites. Escriure es esborrar-se.
L’alè entretela lletres que s’escorren,
respira noms
el baf què fa aparèixer el vidre,
el temporal del cos mullant l’espai.
Cos temporal,
respira llocs. 2
Embafat del propi món,
entela l’alé
el nom darrer.
Amaga el nom
l’alè darrer.3
- “Tempestatibus corpus”: Cos ballaire amb les paraules. Neix un poema al centre de l’assaig. ↩
- En el principi era el cos i el cos es feu un lloc i va habitar entre nosaltres i el cos era lloc i el lloc era cos. ↩
- Viure és viure el propi nom, morir és deixar el nom amagat, queden les lletres que el formen però ningú pot pronunciar-lo, l’alè que el sostenia s’ha perdut, pronunciar-lo significaria ressuscitar. ↩