¹

L’aire s’esparraca, massa vell per aguantar llevantades. Feixos de partícules transportades pel vent el van esfilagarsant com si estripessin un llençol transparent. Les ratlles revelen estructures rectangulars que fins ara ens havien passat desapercebudes. Finestres gegantines apareixen a l’horitzó, surant damunt la mar. Es poden veure des de qualsevol platja, com si l’atmosfera hagués fet una reacció similar al quarterament de les argiles. També podria ser que les finestres  haguessin estat allí des de temps pretèrits, construïdes per una civilització de gegants que no van deixar cap altre rastre. Fins que les partícules no les han començat a ratllar no les hem pogut veure.

Cada vegada hi ha més partícules, es mouen en ràfegues formant ventades calentes i terroses que  produeixen sensació d’ofec. Si  fan una ratlla propera se sent un brunzir agut i si en fan moltes un soroll més sord, com de nevera espatllada fins que el cel queda entelat, les finestres desapareixen i el brunzir ja no s’apaga mai. En les zones ratllades no s’hi pot estar perquè hi ha altes concentracions de monòxid de carboni, la podridura blava del cel².

Hem descobert que les ratlles estan relacionades amb la pujada del nivell del mar però és un descobriment inútil donat que quan el cel estigui tot ratllat ningú no podrà respirar. ³