Expressem el funcionament dels llocs com a màquines verbals que produeixen objectes únics: el Locus Solus de Raymond Roussel i el seu “procediment” transformat en gestos, veus i objectes que es desplacen entre paisatges. La màquina mòrfica s’activa a través de les relacions d’homonímia, sinonímia, homofonies i paronímies entre lloc, gest i objecte composant un Art de la Memòria en el qual, no només hi trobem llocs i objectes, sinó que també ens calen les transicions d’un cos entre diferents llocs, els moviments, per formar les figures. A diferència de l’Art Clàssica, no construïm figures per poder recordar sinó que nosaltres mateixos som les figures que van canviant en desplaçar-nos pels llocs portant objectes. Segons l’Art clàssica la figura desperta la memòria, les figures queden petrificades en els llocs per poder recordar, fixar, una història prèvia però aquí és la memòria qui desperta les figures i va recordant mentre les figures es mouen, aquestes figures en transformació les anomenem morfies. El funcionament generalizat de morfies en un paisatge l’anomenem la màquina mòrfica.