La mirada es vessa damunt el paisatge com una cascada, l’inunda de pensaments que van prenent el lloc de cada cosa, hi flueixen tants pensament que acaben formant un llac. Al centre d’aquest llac hi aboquem, inconscientment, el tresor que busquem i mai no trobarem.2
Per trobar el paisatge hem de deixar la mirada perduda, entotsolada, com si tot ell fos un ull i les imatges estiguessin a dins, diluint-se en l’humor vitri. Per veure el paisatge hem de trobar el seu punt cec.
La mirada és una font de la què brolla el paisatge.3
- “L’ull del Paisatge”. Il·lustració del Llac Guatavita, Colòmbia, origen de la llegenda del “Dorado”. ↩
- L’inconscient està estructurat com un paisatge→. ↩
- La imatge de l’ull del paisatge que aquí es mostra no és la d’un Aleph sinó la d’un Ayin, que correspon a l l’omicron grec i no es pot pronunciar en l’alfabet occidental. És l’ull que percep l’origen i causa de les coses i al Gènesi designa una font. També és una morfia: cada una de les petites boletes de vidre que formaven un collaret al món islàmic antic s’anomena morfia. La imatge mostra un ull que forma part d’un collaret, cada paisatge és una de les morfies que formen el collaret de l’univers, el collaret sencer, tots els ulls de l’Ayin són l’Aleph!→. ↩